En les ombres, malson espectral...
Quan la boira baixa lenta pels turons adormits, la lluna esquinça el cel com un record antic. He caminat sol pels camins de pedra molla, on els arbres murmuren noms que ningú recorda. Diuen que la nit respira sota la pell del món, que hi ha portes invisibles entre els somni i la foscor. Ombres sense rostre vetllen el meu pas, fantasmes de sal i cendra lligats al pasat. A cada passa mor un record Si aquest és un somni, que ningú no em desperti. Perquè he vist jardins negats de gebre, campanes que no volen sonar, i un mar immòbil sota un cel sense demà. Digues caminant quan vas deixar de ser viu? Potser mai ho vaig ser. Ara dormo allà on la nit comença.
Submitted by Sexy Gargoyle — Jun 21, 2026
He travessat el vel del cansament quan la matinada encara no existia, allà on els somnis cauen com fulles mortes dins l’hivern. Hi ha un jardí ocult darrere els marges de pedra seca, on les flors no tenen nom i el temps s’ofega en arrels negres. Els vaig veure caminar, figures lentes amb ulls buits Ningú parla en aquest lloc. Ningú recorda haver existit Només el vent de tramuntana pentina les estàtues trencades i s’enduu fragments de veu cap a un cel immòbil. Vaig comprendre massa tard que aquell jardí creix dins meu. I cada nit que somio una part de mi hi queda enterrada.
Submitted by Sexy Gargoyle — Jun 21, 2026
Aquella nit no projectava ombres. La lluna havia fugit. Pel vell camí del monestir abandonat avançava una filera silenciosa. No deixaven petjades. No respiraven. Portaven segles caminant. Rostres pàl·lids com marbre antic, ulls tancats davant l’eternitat la processó dels qui van oblidar el camí de retorn. Les campanes mortes tremolaren sense que ningú les toqués. I vaig entendre, que m’havien vingut a buscar. No amb violència sinó amb paciència. Em vaig unir al seu pas. I el món, darrere meu, es va esvair sense soroll.
Submitted by Sexy Gargoyle — Jun 21, 2026
Entre l'ultim somni i la primera mort hi ha un llindar que tremola. L’he vist obrir-se en masies oblidades pel temps, en boscos on la molsa cobreix noms esborrats. Allà habiten elles. No són bèsties. No són ànimes. Són records que van aprendre a respirar. S’arrosseguen suaument pels marges de la consciència, que cap llum podria sostenir. Em va acariciar el front, gel etern. El mirall ja no em reconeix. Potser mai vaig travessar el llindar. Potser el llindar em va travessar a mi.
Submitted by Sexy Gargoyle — Jun 21, 2026
S’alcen sense pedra sobre els camps adormits, catedrals fetes de boira i silencis antics. Columnes de vent, vitralls de lluna trencada temples on fins i tot la fe ha après a morir. Hi vaig entrar sense cos, guiat per un cant llunyà que semblava néixer sota la terra humida. Cada passa esborrava el meu nom. Cada alè, el meu passat. Al centre no hi havia altar, només un pou infinit on flotaven tots els dies que no viuria. Vaig mirar dins. I la boira va mirar-me de tornada.
Submitted by Sexy Gargoyle — Jun 21, 2026
Més enllà dels penya-segats negres descansa un mar sense onades. No reflecteix el cel. El devora. Sobre la sorra freda descansen els adormits, alineats com estrelles caigudes Vaig sentir el seu crit sota el batec profund de l’aigua. No era un lament era descans. Em vaig estirar entre ells mentre la marea immòbil cobria lentament els meus pensaments. Dormir semblava fàcil Oblidar, inevitable. I per primera vegada la por va abandonar-me.
Submitted by Sexy Gargoyle — Jun 21, 2026
Ja no espero l’alba. He après que la llum només és una ferida breu dins la pell de la foscor. He deixat enrere els noms, les hores, la memòria fràgil dels vius. Ara camino lleuger sota constel·lacions extingides. La nit m’ha reconegut com un dels seus fills Quan arribi l’eterna nit no hi haurà portes perquè jo seré el llindar. No hi haurà somnis I en el silenci final, més vast que qualsevol mar, comprendré que, mai em vaig perdre Sempre estava tornant a casa
Submitted by Sexy Gargoyle — Jun 21, 2026